Ànimes sense veu

2020, Cintia Casanova Bertomeu decideix reeditar el seu primer llibre “Ànimes sense veu” en català, la primera edició va ser el 1999 en castellà.

Encara que sé molt bé que les experiències només serveixen per aquell que les viu, arribant a fructificar en el seu cor i que en cap cas són intransferibles, forces internes em van ajudar a entendre, a asimilar certs aspectes d’un ser especial, incomprès i rebutjat.

Societat d’avui on, als que no produeixen cap benefici, ni poden fer-se entendre, ni poden reformar-se en intel·ligència, queden relegats i posteriorment queden en l’oblit.

Com a sers útils en aquest món demano el dret a que tot ésser humà, ningú en condicions adverses a la “malaltia”, per més insignificant que sigui la seva vida física i mental, no quedin en la indiferencia de les vostres ments.

De bon grat em considero privilegiada a l’haver compartit i cuidat un ésser que va pasar de ser un bebé (sense deixar de ser-ho), a ser nena-dona, a conèixer del més pur amor a l’estrip de l’ànima; del sacrifici gustós a una arrasadora felicitat.

Queden en les nostres mans la responsabilitat de restablir als que viuen al nostre costat.

Almas sin voz

2020, Cintia Casanova Bertomeu decide reeditar su primer libro “Almas sin voz” en catalán, la primera edición fue el 1999 en castellano.

Aunque sé muy bien que las experiencias solo sirven para aquel que las vive, llegando a fructificar en su corazón y que en ningún caso son intransferibles, fuerzas internas me ayudaron a entender, a asimilar ciertos aspectos de un ser especial, incomprendido y rechazado.

La sociedad de hoy, dónde a los que no producen ningún beneficio, ni pueden hacerse entender, ni pueden reformarse en inteligencia, quedan relegados y posteriormente quedan en el olvido.

Como seres útiles en este mundo pido el derecho a que todo ser humano, nadie en condiciones adversas a la “enfermedad”, por más insignificante que sea su vida física y mental, no queden en la indiferencia de vuestras mentes.

De buen grado me considero privilegiada al haber compartido y cuidado un ser que pasó de ser un bebé (sin dejar de serlo), a ser niña-mujer, a conocer del más puro amor al rasgón del alma; del sacrificio gustoso a una arrasadora felicidad.

Quedan en nuestras manos la responsabilidad de restablecer a los que viven a nuestro lado.